Disfunció erèctil: Tractament mèdic
La disfunció erèctil (impotència) i l’ejaculació precoç són els dos símptomes principals en la medicina sexual masculina. Els nous tractaments per via oral han canviat completament l’abordatge diagnòstic i terapèutic de les dues patologies, oferint solucions altament eficaços en pràcticament totes les situacions clíniques.
L’erecció és un fenomen neuro-vascular sotmès a control hormonal. Consisteix en una dilatació arterial, relaxació del múscul llis trabeculat i activació del mecanisme veno-oclusiu dels cossos cavernosos.
La disfunció erèctil s’ha definit com la incapacitat persistent d’aconseguir i mantenir una erecció suficient per permetre un rendiment sexual satisfactori. Tot i que la disfunció erèctil és un trastorn benigne, afecta la salut física i psicosocial i té una repercussió important en la qualitat de vida dels qui la pateixen, així com de les seves parelles i famílies.
Algunes dades epidemiològiques recents han revelat l’existència d’una prevalença i incidència elevades de disfunció erèctil arreu del món. Per exemple, a l’estudi comunitari a gran escala MMAS (Massachusetts Male Aging Study) es va comunicar una prevalença global de disfunció erèctil del 52% en homes de 40 a 70 anys no institucionalitzats de la regió nord-americana de Boston.
Tractament mèdic per a la disfunció erèctil
L’objectiu principal en l’estratègia de tractament dels pacients amb disfunció erèctil consisteix a determinar l’etiologia de la malaltia i en tractar-la sempre que sigui possible i no tractar només els símptomes.
La disfunció erèctil pot associar-se a factors modificables o reversibles, entre ells, factors relacionats amb els hàbits de vida o amb els medicaments. Aquests factors poden modificar-se abans d’emprar tractaments concrets, o al mateix temps que s’utilitzen.
Com a norma, la disfunció pot tractar-se amb èxit amb les opcions terapèutiques actuals, però no té curació. Les úniques excepcions són la DE psicògena, la DE arteriògena posttraumàtica en pacients joves i les causes hormonals (per exemple, hipogonadisme o hiperprolactinèmia), que poden curar-se potencialment amb un tractament específic.
Entre les opcions terapèutiques disposem de fàrmacs que s’administren via oral com els inhibidors de la fosfodiesterasa 5 (sildenafil, vardenafil, tadalafil i avanafil). En funció de les demandes del pacient utilitzarem el fàrmac que per la seva farmacocinètica millor s’ajusti a les seves necessitats. Una altra opció terapèutica consisteix a utilitzar agents vaso-actius (alprostadil) que poden administrar-se de forma intracavernosa o intrauretral. En alguns pacients amb trastorns hormonals, com ara l’hipogonadisme, es requerirà de teràpia substitutiva per al seu tractament.
